Formigues i nanoelements

Roberto Fiori amb el brou de grills al fons

Sí. He menjat formigues macerades amb cítrics, tortilla mexicana farcida de larves d’abella i brou de grills. I, per acabar-ho d’arrodonir, ginebra de formigues. Va ser la manera com el Parlament Europeu es va acomiadar, el 30 de setembre passat, dels 53 periodistes de 23 estats diferents que vam ser convidats a les jornades de divulgació de la legislació de nous aliments que s’aprovarà el proper 15 d’0ctubre. Els plats els va preparar Roberto Fiori, el cuiner sard que dirigeix el Nordic Food Lab, l’I+D culinari que René Redzepi, xef del Noma, impulsa a Copenhagen. Ho heu encertat: la nova legislació, permetrà que els insectes —un ingredient aliè a la nostra cultura alimentària— entrin a la categoria d’aliments. Recordeu que fa no pas gaires anys, Isaac Petràs en venia a la Boqueria. Va haver de tancar la parada perquè la llei no l’emparava i podia tenir problemes. Els mateixos que ha tingut Josep Pàmies, el pagès balaguerí que va generar interès mediàtic després que fos denunciat per l’estat per vendre flors com a aliments. I, si mengeu algues, penseu que n’hi ha que també podrien patir la mateixa persecució. I el plàncton, que s’ha posat de moda, i tantes altres coses.

Això canviarà, i a priori sembla fantàstic, perquè bé que ens agraden les noves experiències culinàries i prou que n’estem, de convençuts, dels beneficis de molts d’aquests productes. Però és clar, la nova llei, plantejada així, queda com una cosa periodísticament la mar de simpàtica i, segons com, folkòrica. Però a la Unió Europea la simpatia legislativa no és un concepte gaire estès i el folklore es restringeix a segons quines recepcions oficials. Al costat d’aquests nous aliments —els adoptats de tradicions llunyanes o els redescoberts dins del nostre mateix continent—, la nova llei obre la possibilitat d’incorporar nanomaterials per modificar —s’entén que en el sentit de millorar— aliments o derivats ja existents. Per exemple, nanomaterials que incorporin proteïnes, o omega 3, o edulcorants, o colorants… Vaja, una mica de tot. I aquí és on la nova legislació provoca un debat real. Menjar insectes, com a molt, fa arrufar al nas a la majoria d’europeus, però modificar els aliments que coneixem ja dispara algunes alarmes.

Anem a pams. Primer de tot: què són els nanoelements? La nova llei els defineix com a qualsevol material que medeixi menys de 100 nanòmetres. Vaja, no us hi esforceu, que no hi haurà manera de veure’ls. Per descomptat, mengem aliments que contenen nanoelements per naturalesa pròpia. La qüestió és si podem modificar incorporar-ne de manera no natural.

Segona pregunta: els nanoelements són beneficiosos o no? A veure, no ens accelerem. Això ho ha de determinar l’EFSA, que és l’Agència Europea de Seguretat Alimentària. És a dir, la Comissió Europea rebrà una sol·licitud per legalitzar un nou aliment i, si l’accepta, demanarà a l’EFSA que avalui si comporta riscos per a la salut o no. Això passarà amb els insectes, les flors i les algues. També amb els nanoelements. Amb un però, en aquest cas: el cap del departament de Nutrició de l’EFSA, Valeriu Curtui, va admetre davant de la premsa que, avui per avui, la ciència encara no pot determinar amb prou certesa si els nanoelements són pernciosos o no. Però estan avançant en això, va assegurar.

Amb la llei de 1997, que és la vigent fins que s’aprovi la nova, per admetre nous aliments l’empresa sol·licitant havia d’adreçar una petició a algun estat de la UE. Si aquest estat l’aprovava, el presentava a la resta de memebres i tots l’havien d’acceptar. Sense unanimitat, la sol·licitud no prosperava. D’aquesta manera, en 18 anys de llei amb prou feines s’han aprovat 80 nous aliments. La nova legislació imposa que la sol·licitud s’enviï directament a la Comissió, sense que calgui l’aprovació unànime de tots els estats membres. Calculen que si, fins ara, el temps per resoldre les sol·licituds era de 35 mesos de mitjana, amb la nova llei es reduirà a 10 mesos.

A l’inici de la jornada. © Iker Morán

Tercera pregunta: aleshores, la nova llei és positiva o no? Depèn de per a qui, és clar. La representant del Partit Popular Europeu, l’espanyola Pilar Ayuso, una senyora del PP molt eixorividia, ho veia la mar de bé. “Però no els han pressionat els lobbies empresarials per fer una llei a la seva mida?”, li van preguntar. I ella, sense despentinar-se (val a dir que portava bastanta laca), va dir que cap empresa agroalimentària no li havia dit ni ase, ni bèstis, durant la redacció de la llei, però que en canvi les ONGs ecologistes sí que li havien enviat algun missatge. Vaja, va donar la sensació que els lobbies no pressionen, però les ONGs sí. L’eurodiputat txec Pavel Poc, del grup socialdemòcrata, va fer una defensa més matisada, en el sentit de dir que ells estan molt preocupats per la seguretat alimentària (en referència als dubtes que generen els nanoelements), però que aquesta llei era millor que l’anterior. El liberal holandès Jan Huitema va valorar que gràcies a la nova llei es crearien tants i tants llocs de treball.

El famosíssim activista francès José Bové, en qualitat d’europarlamentari ecologista, va fer de primer contrapès. Va llançar preguntes com: “Realment serem capaços de determinar la seguretat alimentària dels nanoelements?”, “La nova llei respon als interessos de la indústria o dels consumidors?”, “Aquesta llei ajuda a resoldre els problemes d’abastiment alimentari?”. Les tesis de l’italiana Eleonora Evi, representant del grup de l’esquerra, coincidien amb les de Bové. Evi va defensar que la nova legislació alimentària hauria d’incidir més en els sistemes de producció i distribució d’aliments que en la introducció d’aliments modificats. “Això no ho han demanat els consumidors”, va assegurar. Tant Bové com Evi van exigir rigor en l’etiquetatge perquè el consumidor pugui identificar els productes modificats.

Crec-crec, formigues!

L’endemà, a la mateixa taula, s’hi van asseure representants civils. I el debat es va moure pels mateixos terrenys. Per la indústria alimentària, Marta Baffigo va celebrar que la nova llei permetrà innovar d’una manera molt més fàcil en el sector alimentari. “Però considera que aquests aliments modificats seran millors que els naturals?”, va ser la pregunta, una mica ingènua, d’una periodista romanesa. “El que sé”, va respondre Baffigo, “és que els nutricionistes recomanen una alimentació diversa, i això hi pot contribuir”. La francesa Camille Perrin va parlar en nom de l’Organització Europea de Consumidors i, sense oposar-s’hi del tot, va posar en dubte permanent l’oportunitat de treballar amb nanoelements. Va denunciar que això podia amagar operacions de pura mercadotècnia (per exemple, anunciar aliments nutricionalment millorats sense prou evidències científiques). La doctora Imogen Foubert, de la Universitat de Lovaina (Bèlgica) va explicar diverses investigacions que porten a terme ara i que podrien trobar sortida amb la nova legislació. La majoria, si no totes, amb suport de la indústria alimentària. I un representant de l’ambaixada mexicana a Bèlgica va valorar com seria de positiu per als productors del seu país que la nova llei fos més flexible.

Durant tot el debat gairebé no es va sentir la paraula transgènic, però s’exposaven dubtes semblants als que generen aquests productes. Ningú no va esmentar el famós TIPP, però sonava com a música de fons. Dels animals clonats se’n va parlar, però en aquest cas perquè queden fora de la llei: la seguretat alimentària de la seva carn genera tants dubtes que va bloquejar la primera proposta de reforma legislativa. Ara es redactarà una llei exclusiva per a la clonació d’éssers vius on es tractarà el seu consum.

La jornada va acabar amb dubtes importants sobre la nova llei que regirà la nostra alimentació. I aquests mateixos dubtes aliemnten la sensació que el Parlament Europeu, empès per una Comissió Europea no elegida per democràcia directa, legisla més pensant en els interessos de la indústria que en els del ciutadans, una acusació que també se li aplica a d’altres àmbits. La majoria de periodistes, ademetm-ho, vam quedar una mica desbordats pel devassall de dades científiques referents, sobretot, a la qüestió dels nanoelements. No em pronunciaré sobre si em sembla que perjudicaran o no la salut, en això encara confio amb la ciència (alguns em diran ingenu, ho sé). Però, ¿quines empreses són capaces de tirar endavant investigacions tan costoses per modificar l’estructura dles aliments? L’obrador de pa del barri no, per descomptat. Les PIMES ho podran fer, van dir. És clar que des de l’òptica europea una PIME pot tenir 250 treballadors. L’ombra de la gran indústria sembla allargada.

Mentre un món de petites revoltes alimentàries sembla que va creixent —digueu-ne cooperatives de consum, Slow Food, vins nautrals o el que sigui—, Europa fa passos en una direcció diferent.

Bé, a la cantina del Parlament Europeu mengen així. Argh! © Iker Morán

Punt i final: com que els platets de formigues, larves i grills no ens van atipar, tres periodistes barcelonins que vam assistir a la jornada vam decidir dinar a la cantina de les oficines brussel·lenques del Parlament Europeu. No em pregunteu què vam menjar, perquè allò sí que havia d’estar carregat de nanoelements i tota mena d’innovacions tecnoalimentàries: era impossible reconèixer què endrapàvem. Ja és pega que els tècnics i europarlamentaris que han de legislar per nosaltres vagin tan mal alimentats. Potser per això Europa va com va!